 |
| Font de la imatge: Diari ARA.CAT |
La comunicació oral passa per diferents fases: un 100% és el que es vol dir, un 90% el que es diu, un 50% el que s’escolta, un 40% el que s’entén i només un 20% el que es recorda l’endemà. Aquests percentatges, que recull un estudi elaborat per universitats nord-americanes, poden reduir-se encara més si l’orador no sap comunicar-se. Professors universitaris coincideixen a assenyalar que el nivell d’expressió oral dels estudiants de secundària i dels d’estudis superiors és “insuficient” i alerten que aquest tipus de comunicació és una de les competències pendents del sistema educatiu català. “Tot i que forma part dels currículums, pocs centres educatius ho treballen a consciència”, apunta Guillermo Bautista, professor de psicologia i ciències de l’educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
En el currículum d’educació primària s’inclou el treball de la comunicació oral. En el de secundària, però, ja no hi ha cap apartat específic. Portaveus del departament d’Ensenyament argumenten que cada centre té autonomia per treballar-la. Alhora, puntualitzen que des de la Conselleria es col·labora en activitats que fomenten aquest tipus d’expressió com ara el certamen de lectura en veu alta infantil i juvenil i els premis Dialoga. El primer fa més de deu anys que se celebra, l’organitza la Fundació Enciclopèdia Catalana i en l’última edició hi van participar més de 64.000 escolars. El segon el convoca Esade i promou la cultura de la mediació.
L’expressió escrita té massa pes
Però, per què es deixa en un segon terme la pràctica de l’expressió oral? “Tot i que en algunes escoles es treballa, per inèrcia l’expressió escrita continua tenint molt de pes dins del currículum”, assegura Glòria Sanz, professora de didàctica de la llengua a la Universitat de Girona (UdG). Bautista afegeix que el sistema educatiu està basat en textos tant llegits com escrits. La coordinadora de la lliga de debat que organitza la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Eulàlia Solé, alerta, però, que als alumnes no se’ls proporcionen els recursos necessaris per expressar la idea que volen transmetre. “Això fa que quan arriben a la universitat tinguen serioses mancances a l’hora d’exposar els seus treballs”, explica. Els tres docents universitaris coincideixen a matisar que tenir una bona expressió escrita no implica necessàriament ser un bon comunicador. En els missatges orals -recorden- és clau la comunicació no verbal: com et mous en l’espai o l’entonació de la veu.
La vergonya, el gran enemic
La falta de seguretat és el gran enemic dels alumnes a l’hora d’afrontar el repte de parlar en públic. “Tenen molta vergonya”, explica Bautista. Per evitar-ho s’ha de treballar aquest aspecte, sobretot a secundària. “Agrupa la franja d’edat en què els alumnes comencen a tenir sentit del ridícul”, diu Bautista. Conscient d’aquesta situació, Iolanda Traver, professora de Llengua i literatura catalanes de l’Institut Lauro de les Franqueses del Vallès, fa anys que incorpora a les classes de segon, tercer i quart d’ESO l’elaboració i escenificació d’un debat. El mateix alumnat tria el tema que tractaran (des de l’ús de les xarxes socials fins a l’avortament) i, posteriorment, s’encarreguen de buscar informació. “A classe treballem que les fonts que consulten siguen fiables, els arguments, el llenguatge verbal i no verbal i els rols que desenvoluparà cada alumne”, detalla Traver. En el debat hi ha dos moderadors -el que marca les pautes de la taula i el del públic-, els membres que enceten el diàleg i el públic, que també hi participa. Alhora hi ha un observador que s’encarrega de valorar com ha anat l’exercici. L’activitat s’enregistra perquè tant la professora com els mateixos alumnes puguen avaluar-la. “És la manera que vegen els seus vicis. El principal error que comenten és que els costa posar-se al lloc dels altres”, indica Traver, que reconeix que el fet que siga una activitat puntuable per a la nota final és clau perquè els alumnes s’hi impliquen i la preparen.
Els tres professors universitaris també són partidaris que la comunicació oral tinga pes en les avaluacions dels diferents cicles educatius. “Milloraria, segur, el nivell de l’alumnat”, manté Solé. Aquesta competència és bàsica en el currículum del sistema educatiu dels països anglosaxons, un fet que es reflecteix, segons els tres experts, en el bon nivell de comunicació oral dels universitaris anglesos. Quina és l’edat idònia per començar a treballar-la? “Des de ben petits”, coincideixen. Hi ha diferents mètodes per fer-ho, com ara obres de teatre o, senzillament, que expliquen com ha anat el cap de setmana als seus companys de classe. “El mestre ja l’hauria d’orientar dient-li que apuge el to de veu, que estiga tranquil, que mire els seus companys...”, puntualitza la coordinadora de la lliga de debat de la UPF. Els especialistes mantenen que el treball d’aquesta competència ha de ser sempre transversal (no en format assignatura) en totes les matèries, “des de les llengües fins a les matemàtiques”.
On s’ha de mirar?
Els errors de l’alumnat català a l’hora de parlar en públic són diversos. En comunicació no verbal no miren l’interlocutor, no saben com col·locar-se i moure’s per l’espai o no gesticulen. Parlar ràpid, no estructurar correctament els arguments, utilitzar un to de veu monòton, un llenguatge inadequat i un mal ús dels silencis són altres aspectes que han de millorar. En comunicació oral, doncs, queda molt de camí per recórrer. “Hauria de ser una aposta generalitzada tant de les administracions com dels implicats en el sistema educatiu”, conclou Solé. Un bon inici seria determinar quin nivell tenen els estudiants, ja que cap organisme oficial ho ha analitzat mai. Per contra, hi ha nombrosos informes que avaluen quina és la seua evolució en l’aprenentatge escrit.
Autora: ELISABET ESCRICHE
- - - - - - -
FONT: Diari ARA.CAT. (31 de gener de 2015)
- - - -
